divendres, 26 de desembre de 2014

101.- NOCHES BLANCAS

En aquest melodrama de Luchino Visconti de 1957 i basat en l'obra de Fiódor Dostoyevski, una parella de solitaris (Marcello Mastroianni i Maria Schell) deambulen per les nits de la ciutat de provincies a la recerca de l'amor. Ella busca a un foraster i ell busca l'amor d'ella. A aquesta seqüència de ball, Visconti defineix molt clarament dos espais, el del ball, alegre, desenfadat, passional i jove i l'espai de la parella, un espai encarcarat, estàtic i mancat de deshinibició i de felicitat. Literalment la seva taula i el seu petit espai queda reduit davant l'ímpetu dels joves ballarins. Inclús el so dels peus sobre el terra és més fort que el de la música. I quan aquest petit espai conservador es trenca finalment els dos poden gaudir del moment de felicitat que el ball els aporta. El ball coma espai de deshinibició pels personatges.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada